Aquest any, des de la Comissió de Convivència i Benestar, el centre ha dut a terme el primer concurs de microrelats. Hi ha participat tot l’alumnat, que va escriure els seus textos durant l’hora del Pla Lector a partir d’un tema sorpresa, que enguany ha estat la salut mental.
Els resultats han estat molt satisfactoris, amb relats d’una gran sensibilitat. A continuació, compartim els relats guanyadors i els seus autors i autores. Enhorabona a tothom!
1r i 2n d’ESO
1r premi: José Antonio Guasch (1r ESO A), El garrover
2n premi: Ana Mª Serra Marí (1r ESO E), El elefante
3r i 4t d’ESO
1r premi: Emma Vivas (4t ESO A), El traç quiet
2n premi: Ariel Ratoni (4t ESO A), El relat
Batxillerat
1r premi: Inés Boned (2n Batxillerat B), Estàs bé?
2n premi: Soma Nakajima (1r de Batxillerat), La meva tarda
- El garrover
Hi havia una vegada, en un poble enmig del bosc, un nen que vivia amb la seva àvia en una casa. Es deia Pep i la seva àvia Maria. Ell la cuidava, ja que la pobra tenia alzheimer.
Un dia en Pep va anar al supermercat per comprar un poc de menjar per dinar: 3 ous i dos patates per fer una truita. De camí cap a casa va veure alguna cosa estranya, un arbre molt gros, però no li va donar més importància.
A la tarda varen anar a passejar i de sobte la dona va dir que anassin cap a l’arbre tan gros que havia vist anteriorment el nen. Ella va dir:
Per molt que no me’n recordi de tot, sempre em recordaré d’això, mira…
A l’arbre hi havia tallat “Cuida la teva salut i la dels altres”.
Ho havien tallat la seva àvia i el seu avi mort.
- El elefante
En aquell moment va sortir corrents. Va anar a un bany públic, es va tancar en clau i va intentar plorar, però no ho va aconseguir. Sentia un elefant fonyant-la just al seu pit i no la deixava respirar. Ella pensava que moriria, però…No, era l’ansietat que li arrabassava la seva felicitat i no la tornaria a veure. - El Traç quiet
Daniel vivia sota la boira. L’assetjament constant a l’escola l’havia desconnectat del món. Les burles no eren només soroll; havien colonitzat la seva ment, convertint-se en la seva pròpia veu interior cruel. Daniel va decidir fer-se invisible per sobreviure, però la seva ansietat creixia amb la por de ser vist.
A la biblioteca, el seu únic refugi, va trobar una idea, el seu rescat no seria la fugida, sinó la presència.Va anar a un racó tranquil del pati amb una petita llibreta i va començar a dibuixar. Aquest acte de concentració absoluta es va convertir en la seva arma secreta. Mentre dibuixava, la veu dels assetjadors i la seva pròpia veu autocàstig s’apagaven.
La salut mental, va entendre, era el dret d’estar profundament ocupat amb la seva pròpia vida, fent que el soroll exterior es convertís en simplement un eco llunyà. - El relat
En un poble on tothom duia màscares de somriure, la Clara va decidir treure-se-la un dia. Al principi, la gent la va mirar amb por perquè el seu rostre mostrava cansament i llàgrimes, però a poc a poc altres també s’hi van atrevir. Aleshores el poble es va tornar més humà, menys perfecte. I la Clara va entendre que cuidar la ment també era deixar-la respirar sense disfressa. - Estàs bé?
La professora continuava explicant a la pissarra com resoldre el problema matemàtic, jo ni tan sols diferenciava les paraules que pronunciava. De sobte, reconec el meu nom: “Pablo, surt a fer l’exercici 3”- deia. El meu món es va paralitzar, tan sols sentia el batec accelerat del cor, mans suoses, un núvol a la ment. L’exercici el tenia fet, no hi hauria d’haver cap problema, però no podia evitar sentir la mirada de tota la classe en mi. M’aixec lentament, una passa després de l’altra, la pissarra ja era al davant. Agaf el guix i començ a escriure, escolt una rialla, s’estaran rient de mi? M’esforç a no fixar-m’hi, tota la concentració en la meva respiració, companys xiuxiuejant, una altra rialla. No puc, no puc, tots m’estan mirant. Se’m desvia la mirada, faig contacte visual amb una al·lota. Un segon després era fora de la classe i sense poder respirar. Se m’acosta la professora d’anglès i pregunta: “Estàs bé?”Això em fa parar a pensar, realment estic bé?
- La meva tarda
Avui tinc un dia molt ocupat. He de fer deures de matemàtiques, de català, de castellà i de filosofia. A més, el dia següent tinc un examen de física i química.
De tantes coses que he de fer, em fa mal el cap, no sé ni per on començar. De tant pensar el temps passa i cada vegada tinc menys temps. Crec que m’explotarà el cap, estic molt estressat i si intento fer les activitats probablement no dormiré tota la nit. He pensat a començar amb matemàtiques, però quan he obert el llibre m’he adonat que no entenia res. Al final, de tant pensar, em va agafar molta son. Per això, per salut mental, he decidit no fer res i anar-me’n a dormir.
