Segur que aquest dies heu vist com uns panells amb unes misterioses bombolles dibuixades sobre cartolina negre apareixien pels passadissos de l’institut. Voleu saber que signifiquen? Us ho explica el Departamnet de Educació Plàstica.

Treballant a partir del poema de Machado, i del vers concret que diu:

“Yo amo los mundos sutiles, ingrávidos y gentiles

como pompas de jabón.

Me gusta verlos pintarse de sol y grana,

volar bajo el cielo azul,

temblar súbitamente y quebrarse.”

Antonio Machado

L’hem escoltat en la veu de Joan Manuel Serrat entre d’altres i l’hem llegit i analitzat entre tot el grup.

Els alumnes de 1r ESO, han treballat la idea que les petjades que nosaltres anem deixant en el camí és el que nosaltres deixem de pòsit en les persones que coneixem, en els actes que fem, i en les conseqüències dels fets que realitzem. Si no avancem, sinó emprenem un camí, mai podrem avançar en la nostra vida, deixar alguna cosa que sigui important, que no ha de ser alguna cosa per a tothom; aquest una cosa important ha de ser-ho per a nosaltres.

Si volem que aquest camí que anem traçant sigui positiu per a nosaltres, el que hem de fer és deixar de mirar enrere, superar els problemes que hàgim tingut, els nostres errors i seguir endavant.

Prendre decisions no és fàcil, però el pitjor és no prendre cap, perquè això significa que no tenim res pel que viure. Cada pas que donem en la nostra vida és una decisió que hem de prendre en qualsevol moment i que marcarà el nostre pròxim camí.

Dins l’àmbit de la educació artística, hem aprofitat aquesta idea per treballar el Barroc, la idea de la curta durada de la vida i la seua expressió pictòrica en forma de vanitas i natures mortes.

El simbolisme de la bombolla com a lleuger i efimer que al·ludeix a la creació lleugera, efímera i passatgera que per no tenir una consistència sòlida; algo que està de manera imprevista i desapareix sense deixar rastres.
També evoca la idea d’una bellesa perible i fugaç.
I al·ludeix també a allò l’il·lusori (sembla però no és), perquè en el seu interior tanca, de manera transitòria, només una mica d’aire.
LA VIDA DURA POC, ÉS MOLT FRÀGIL, ES VA SURANT LENTAMENT I EN LA SEVA RELLISCOSA FORMA POT TENIR LA INNOCÈNCIA I LA CRUELTAT QUE POT ARRIBAR A TENIR UN NEN I TAMBÉ LA ESTABILITAT I DURABILITAT D’UNA SIMPLE BOMBOLLA DE SABÓ.